El nostre company en Pau va aconseguir fer la Ironman de Regensburg (Alemanya), va lluitar contra unes condicions climatològiques desfavorables i es va sobreposar a una caiguda amb bicicleta, però, tot i aquests entrebancs va finalitzar excel.lentment el seu repte, Felicitats Campió !!!!
Llegiu la interessant crònica d' aquest campió: els detalls, els pensaments, els patiments, la satisfacció i l' alegria explicats des del punt de vista de l' esportista al fer aquesta prova tant exigent l ' Ironman:
Vam arribar a Regensburg amb la família dijous al vespre i la cursa era diumenge, així que tenia un parell de dies per acabar els preparatius i situar-me. Dissabte era el dia d'anar a deixar tot el material als boxes, anar al briefing d'explicació de la cursa, fer l'última carregada de carbohidrats a base de plats de pasta fins a vessar, de passar els nervis el millor que es pugui i d'anar a dormir aviat perquè el diumenge a les 4am sonava el despertador.
Les previsions meteorològiques per diumenge eren de pluja durant tot el dia i desgraciadament no es van equivocar. Per anar-nos preparant pel que ens esperava, a les 6:30 de la matinada, mentre fèiem els últims retocs a la bici i ens posàvem el neoprè va caure un xàfec impressionant i a partir d'allà ja no va parar fins a la tarda. Ens criden a la sortida, així que em despedeixo de la meva "torzida" (l'Helena, com sempre allà incombustible, l'Oriol, que amb 6 anys va aguantar des de primera hora com un campió, el meu pare que no donava abast entre la càmera de vídeo, la de fotos i el paraigües) em poso a primera fila, amb el bons, que es noti que entreno amb els màsters del GEIEG!! ... és fa el silenci, l’ speaker anuncia el clàssic "one minute to go", tinc la primera boia davant meu a 1000 metres i 2.200 tius al darrera disposats a passar-me per sobre. Donen la sortida i surto disparat per fer els 200 primers metres a tope. Es fa una primera línia de nedadors davant meu, jo quedo a segona línia, al seus peus, però ben situat i amb espai per nedar. Suposo que la guerra de veritat, la dels cops, les petades i la lluita per l'espai la tinc al meu darrera, així que intento aguantar aquest ritme tanta estona com puc fins que el grup s'estira una mica. A partir d'allà baixo el ritme i vaig buscant el meu espai per nedar el més còmode possible. Fins als 2000 metres anem una mica apilonats i el pas de les boies és complicat, però a partir d'allà s'acaben els cops i em puc relaxar. Al pas pels 3000 mts miro el crono i veig que vaig bé, ja només em queda l'última recta i tinc el meu objectiu de baixar de 1 hora a l'abast. Em concentro en allargar la braçada i gaudeixo dels últims metres de natació. Toco la sorra, miro el rellotge i 55', molt millor del que m'esperava! Es veu que els entrenos dels Màsters han fet el seu efecte.
 |
| Arribada de la prova de natació |
Corro cap a la bici mentre em trec el neoprè, transició ràpida, salutació als meus i a pedalar que queden 180 kms per davant. Continua plovent i fa vent, i no deixarà de fer-ho fins al final, així que toca concentrar-se i trobar el meu ritme. Havíem de fer dos voltes a un circuit de 85 kms i després 10 kms fins al centre de Regensburg on hi havia la segona transició. La bici és la meva pitjor disciplina, sobretot en els talls planers, i em comencen a adelantar els panzers alemanys de 1m90. Jo segueixo a lo meu, que queda molt, intentant mantenir un bon ritme però reservant per la marató. Faig les dues voltes amb un temps semblant, bona senyal, però llavors arriba la desgràcia: al km 175, al creuar unes vies del tramvia, em va patinar la roda del davant i en dècimes de segon estava a terra patinant per l'asfalt. La patacada va ser forta perquè anava ràpid i es va trencar el fre i el canvi de la bici, però jo no tenia res trencat i a part d'un cop molt fort a la cadera i d'unes quantes pelades estava bé. Vaig pujar a la bici tremolant i vaig acabar de fer els 5kms que em faltaven com vaig poder. Em quedava una marató per davant i havia tingut sort de no fer-me mal en una caiguda molt forta, així que tocava canviar
el xip i posar-se a córrer.
 |
| Pedelant cap a la Marató |
La marató eren 4 voltes a un circuit pel centre de Regensburg, molt xulo, amb molta gent animant i, com no, amb tota la meva torzida al complert perquè ara s'hi havia afegit la meva mare amb la Martina, la meva germana i el cunyat. No podia fallar!! La veritat és que em vaig trobar molt bé corrent, vaig portar un ritme molt constant de principi a final i tot i que a l'última volta vaig patir (en un IM sempre es pateix!!) vaig acabar molt sencer i amb un bona marca -3h12'-. I tocava arribar al final, el millor moment d'un Ironman.
 |
| L' ultim esforç per creuar la meta |
La recta d'arribada la fas flotant, el mal de cames desapareix, la pell de gallina, alguna llàgrima que es vol escapar i la satisfacció d'aconseguir l'objectiu que t'ha costat tan d'esforç i que sense l'ajuda dels teus no podries aconseguir. Mentalment els agraeixo tot el que han hagut d'aguantar i tot el recolzament que m'han donat en tots aquests mesos d'entrenament i entro a l'arribada content i feliç, en 9h37', un bon temps donades les circumstàncies.
Pau Busquets
Regensburg 7 agost 2011
